If I had it in my power to mercy kill a single genre of fiction, I wouldn’t hesitate. I’d put a bullet in paranormal romance, and dispose of its remains as rudely as possible.
–The Speculative Scotsman: Book Review | Unclean Spirits by M. L. N. Hanover
Si senyor!
Ara, la ressenya m’ha convençut. Apa, un llibre més a la llista de pendents.
Este es un libro que he empezado con grandes expectativas gracias en parte a las recomendaciones de @Odo y @jm_oriol, en parte a mi lectura previa del Pushing Ice del mismo autor, una muy buena novela de ciencia ficción (lo se, no he escrito la reseña … espero ponerle remedio en las próximas semanas). Escrito en 2000, Revelation Space es la primera novela de Alastair Reynolds, aunque el universo en el que transcurre la novela ya había aparecido en varias narraciones cortas (Wikipedia dixit). Ya adelanto que aunque me ha gustado mucho creo que Pushing Ice es una novela superior en casi todos los sentidos. El principal problema que para mi tiene la novela, por sacarme de encima la parte negativa de la crítica, es el desequilibrio entre las magníficas y sugerentes ideas que contiene (en las conversaciones asincrónicas que se mantienen en twitter he propuesto el calificativo de “ciencia ficción rebosante”) y su irregularidad literaria, que combina pasajes potentes con secciones estéticamente más cuestionables. Se nota que es una primera novela y la prosa del autor no está al nivel, para mi, de su ambición, aúnque reconozco esta ambición es una gran virtud indiscutible del libro.
Toda la novela reposa en una serie de casualidades difíciles de aceptar, especialmente teniendo en cuenta la vastedad de escala, espacial y temporal, en la que se enmarca la historia. También me han resultado problemáticas, por tramposas y efectistas, determinadas soluciones argumentales mentirosas basadas en la ocultación de información al lector, que un enfoque más convencional hubiera solucionado. Aunque algunos de los aspectos estructurales de la novela me gustan muchísimo, lo cierto es que tiene un ritmo trastabillante por culpa de los numerosos y extensos infodumps (largas secciones dedicadas a explicar los diversos contenidos teóricos o científicos relevantes para entender la trama) repartidos a lo largo del libro. Hubiera preferido que esta información hubiera estado mejor integrada en la historia. Los personajes están bien construidos y los más importantes son carismáticos e interesantes, aunque sus motivaciones pueden resultar un poco extrañas y exigen un esfuerzo de credulidad. En cambio, los personajes secundarios no pasan de ser simples esbozos o caricaturas que no aportan demasiado a la historia.
En el otro plato de la balanza, como ciencia ficción de ideas es una obra deslumbrante y los misterios que que plantea el argumento hacen muy difícil abandonar la lectura, compensando con creces otras carencias literarias. La ambientación es impecable y el universo planteado por Reynolds es muy sugerente. Ante los ojos de nuestra imaginación se dibuja un universo tan vasto que, incluso a velocidades cercanas a la de la luz, ir de un lugar a otro lleva años o décadas, por lo que los viajeros se ven obligados a recurrir a la criogenia para sobrevivir tan largos viajes y son víctimas del desplazamiento temporal relativo con los no-viajeros. La estructura de la novela refleja perfectamente esta asincronía, con capítulos ambientados en diferentes momentos del tiempo en un intento de capturar una concatenación de acontecimientos que, paradójicamente, es al mismo tiempo perfectamente lógica desde un punto de vista narrativo y disparatada desde un punto de vista cronológico. Un ejemplo: Hoy Juan está en su casa, en su pequeño planeta. 20 años atrás Martín subió a su nave interestelar para visitar a Juan en su planeta. Dentro de 40 años Margarita se acordará de que tiene que devolverle un libro a Juan, por lo que se subirá al ferry galáctico más cercano para, 5 años después, plantarse en Plaza Cataluña. Durante la semana que ha tardado Martín en llegar a Plaza Cataluña para tomar un tentempié de camino al planeta de Juan han transcurrido 65 años. En el McDonalds InterPlanetario Martí conoce a Margarita, que está haciendo GalactoStop para llegar a casa de Juan, y decide transportarla resto del viaje (20 años más). A todo esto han pasado 85 años y vete tú a saber que ha sido de Juan … ¿Se entiende? Reconozco que es un poco confuso, pero la novela lo explica mucho mejor que yo y consigue transmitir la peculiar sensación de que los acontecimientos suceden escalas de años, décadas y siglos de forma vertiginosa. Esta sensación de lentitud a toda pastilla se acrecenta por el efecto de las largas temporadas en animación suspendida durante los viajes, que obligan a los viajeros a depender de información necesariamente caduca.
¿Os acordáis de la Tercera Ley de Clarke? ¿Aquello de que cualquier tecnología suficientemente avanzada es indistinguible de la magia? Revelation Space describe un futuro en la que la tecnología ha alcanzado un punto en el que que casi nada es imposible para ella y el mismo concepto de progreso tecnológico parece haber perdido sentido. La referencia a la ley de Clarke me parece acertada porque muchas veces se trata de dispositivos tecnológicos construidos siglos atrás, con capacidad de autorreparación o autoadaptación, cuyo origen se pierde en el pasado y operados a través de inteligencias artificiales extremadamente versátiles. Son instrumentos hallados, semivivos, sin manual de instrucciones. En realidad, con la posible excepción del viaje en el tiempo (si exceptuamos el viaje hacia el futuro a velocidades relativistas), la novela actúa de catálogo de muchas de las ideas sobre la tecnología que forman parte del imaginario de la ciencia ficción, contribuyendo a la sensación de sobrecarga de información que acompaña a su lectura.
Me ha parecido una novela muy interesante y es fácil ver el impacto que debía tener su publicación. Es ambiciosa a nivel especulativo (juego de ideas) e imaginativo (sensación de maravilla). Tiene un alcance épico de sorprendente amplitud de escala y un reparto de personajes suficientemente interesante (en menor medida cuando se trata de los personajes secundarios) como para soportar el peso, no precisamente pequeño, de un andamio argumental masivo. El autor tiene voluntad de estilo pero no la consigue controlar del todo, tropezando en determinados tics que me resultan algo molestos, como su dependencia repetida de casualidades inverosímiles (más inverosímiles frente a la escala espacio-temporal de la historia), algunas soluciones argumentales estilo Deus Ex Machina (más Machina que Deus en este caso … Je. Mal chiste, lo se…) o Titiritero Dictatorial, y un exceso de descargas de información que obstaculizan el ritmo de la historia, por lo demás trepidante. Es un libro que no dudo en recomendar encarecidamente a cualquier aficionado a la ciencia ficción que se precie, pero nunca, nunca, nunca a alguién de fuera del género. Cuatro estrellas u ocho puntos sobre diez.
Com anuncia @odo a Sense of Wonder, el seu nounat però savi blog dedicat a la ciència ficció, demà començarem la lectura compartida del llibre Blue Remembered Earth, de l’Alastair Reynolds (@AquilaRift).
Aquesta serà la primera lectura del grup de twitter que orbita al voltant del hashtag #cifituits. Com l’@Odo, recomano fer servir dos hashtags pel club: #cifituits i #BRE. Aquesta primera lectura serà en anglès.
La segona lectura del club, també en anglès, serà el Shadow Ops:Control Point, el debut de l’autor Myke Cole (@MykeCole). És un llibre de fantasia urbana militar que està reunint molt bones crítiques per la blogosfera. Hype? We’ll see. És un tipus de llibre que d’entrada m’atreu molt. El publiquen el 31 de Gener i la versió electrònica ja es pot reservar a un preu interesant.
Però la cosa no es queda aqui! No! El 12 de Març començarem la tercera lectura compartida de #cifituits amb El Mapa del Cielo, el nou llibre de Felix J. Palma (@FelixJPalma).
Ja es parla d’una quarta lectura compartida, però fora prematur parlar-ne…
Algú s’hi apunta?
The sky looks ever so deep when you lay down on your back in the moonshine; I never knowed it before. And how far a body can hear on the water such nights!
Tot i començar exactament a on acabava The Adventures of Tom Sawyer, en Mark Twain va trigar vuit anys en escriure Adventures of Huckleberry Finn, i ja sigui per canvi d’intenció o per canvi de la persona que l’escriui, el cert és que ens trobem davant de dos llibres totalment diferents. Comparat amb el to juvenil i irònic de Tom Sawyer i amb la seva nostalgia per les aventures imaginàries de la infància, la narració en primera persona de’n Huckleberry té un to molt més fosc i metafòric, utilitzant la fugida al llarg del Mississipi per a explorar un seguit de temes que m’han resultat una mica problemàtics degut a la distància històrica amb el moment en que va ser escrita la novel·la. En certa manera Huckleberry Finn és l’anti-Peter Pan de’n Tom Sawyer. En aquest cas, el fer-se gran es reflecteix sobretot en la necessitat de decidir per ell mateix en contra dels valors que predominen a la seva cultura. Durant els últims anys aquest llibre ha estat objecte de crítiques per algunes de les actituds racistes que reflexa, sovint sense una condemna clara. Certament, hi ha passatges que xoquen per la seva cruesa:
“Good gracious! anybody hurt?”
“No’m. Killed a nigger.”
“Well, it’s lucky; because sometimes people do get hurt.”
Però em sembla que és una lectura que demana un esforç de contextualització per part del lector i encara un altre per mirar més enllà de la superfíce. De fet, l’enorme ambivalència amb la que en Huck s’enfronta al dilema que li planteja ajudar en Jim durant bona part de la novel·la
és un dels elements que fan que sigui tan colpidora i memorable.
A diferència del primer llibre, explicat en tercera persona per una figura omniscient que identifiquem amb el propi Mark Twain, en Huckleberry Finn no delega en ningú la seva història i l’explica, de forma molt expressiva, en primera persona. Amb onze o dotze anys, Huck és un personatge que ho ha tingut tot en contra des del moment del seu naixement. Fill d’un pare borratxo i abusiu absent la major part del temps i d’una mare de qui només sabem que va morir i que es barallava amb el seu pare, en Huck sempre ha viscut al carrer, dormint sense sostre, rapinyant menjar allà on podia i sense rebre cap mena d’educació més enllà del que ell sol ha buscat. És un nano supersticiós (com tots els altres nanos a la vila, d’altra banda) i intel·ligent, que a les aventures de Tom Sawyer enormement popular entre els altres nens gràcies a la prohibició de les seves mares de relacionar-se amb ell:
Shortly Tom came upon the juvenile pariah of the village, Huckleberry Finn, son of the town drunkard. Huckleberry was cordially hated and dreaded by all the mothers of the town, because he was idle and lawless and vulgar and bad — and because all their children admired him so, and delighted in his forbidden society, and wished they dared to be like him.
Curiosament, la sensació de “novel·la antiga” és més marcada en aquest llibre que al de’n Tom Sawyer, potser perquè és una novel·la més ambiciosa. Potser, també, perquè alguns dels recursos de l’argument es recolzen molt a les convencions socials, o potser literàries, de l’època, i avui ens semblen ingènues o poc realistes (Alguns exemples: Davant del realisme del retrat de la majoria de personatges de la novel·la, en Jim, el protagonista de color, està més a prop de la caricatura. O el funcionament d’algunes de les estafes en les que en Huck i en Jim es veuen implicats tendeixen a ser una mica inversemblants). Això, afegit a que no és una novel·la especialment fàcil i a la dificultat que m’ha plantejat l’anglès de la novel·la, extraordinàriament col·loquial, ha fet que la seva lectura em demanés un esforç més gran de l’habitual, però els beneficis han estat enormes. Possiblement es tracti d’una de les novel·les més conmovedores que he llegit. Potser el que més em sobta és el canvi de to brusc durant el tram final de la novel·la, a partir de l’aparició d’un personatge inesperat (per mi). Al llarg dels darrers capítols la narració es transforma en una comèdia delirant sense aturador, un seguit de disbarats al mateix temps divertidíssims i capaços de posar dels nervis al lector més equànime, fins a arribar a un final explosiu molt satisfactori.
Certament, no li faig justícia. M’ha costat molt escriure aquesta ressenya i encara no n’estic del tot satisfet, però amb el que us heu de quedar és que es tracta d’un Clàssic amb majúscules, dels grossos, dels que val la pena llegir. Així que vinga, a què espereu?
Cinc de cinc estrelles, evidentment.
Simon Ings writes:
I call it The Conversation. You know the one. It has a tendency to erupt whenever more than three science fiction fans gather in one place. Science fiction is that genre whose readers tend to ask: “But what is science fiction anyway?” No other genre is as obsessed with…
Membrillu is currently reading: Revelation Space (Revelation Space, #1) by Alastair Reynolds
bookshelves: currently-reading
Membrillu marked as to-read: Railsea (Hardcover) by China Miéville
bookshelves: to-read
“Confusing, life. But it beats the hell out of the alternative.”
Proven Guilty és la vuitena novel·la que en Jim Butcher dedica al mag detectiu Harry Dresden. Això la converteix en la sèrie de llibres més llarga que he llegit i precisament la seva natura serial és un dels aspectes que més m’agrada de la col·lecció. A mesura que han passat els llibres l’autor ha sapigut donar-li a la sèrie una personalitat pròpia i una continuïtat que fa que cadascun dels llibres recordi la temporada d’una sèrie de televisió (en aquest cas, la comparació amb les sèries televisives és inevitable i en absolut odiosa). Tot això seria irrellevant si els llibres no valguessin la pena, però les vuit novel·les que he llegit fins ara mantenen un nivell molt consistent i, en alguns aspectes, no deixen de millorar. És literatura d’evasió pura a la que en ocasions se li noten massa els engranatges i que tira pel dret, però en Harry Dresden segueix essent un personatge amb el que es fàcil simpatitzar i està envoltat per un nombrós grapat de personatges secundaris habituals interesants als quals el pas del temps (i de les novel·les) ha anat canviant progressivament. L’estil de’n Jim Butcher segueix sent perfectament correcte i la lectura del personatge que fa en James Marsters als audiollibres és absolutament immillorable (al llibre tretze canvien de narrador… no se que faré aleshores. Per a mi en Harry Dresden és en James Marsters).
A aquestes alçades la sèrie no enganya a ningú. Si has arribat fins aqui disfrutant dels llibres de Harry Dresden no hi ha cap motiu per parar, ans al contrari. Jo segueixo amb el viatge. És per a fans i li poso 4 de 5 estrelles.
To promise not to do a thing is the surest way in the world to make a body want to go and do that very thing.
Gràcies en bona mesura a la sèrie de dibuixos que emetien a la televisió quan jo era un nen, en Tom Sawyer és un d’aquells personatges, d’estatura gairebé mítica, que sempre he tingut present sense haver llegit el llibre en el que es basava la sèrie. En Mark Twain, a més, ha passat a la història com un dels fundadors de la novel·la americana moderna i molts consideren que el llibre que va dedicar a en Huckleberry Finn, molts anys després d’haver escrit les aventures de Tom Sawyer, és una de les obres mestres de la narrativa contemporànea. Darrerament estic mirant de reduir la meva ignorància respecte als clàssics de la literatura (sempre i quan els pugui llegir en versió original, per bé que això pogui reduir la “universalitat” del meu propòsit) i The Adventures of Tom Sawyer i Adventures of Huckleberry Finn són dos dels llibres que vull llegir. Acabat el primer, anem per la ressenya.
Les aventures de’n Tom Sawyer donen peu a un dels llibres més divertits que he llegit i s’han convertit inmediatament en un dels meus referents en literatura juvenil. La ironia de’n Mark Twain està a l’alçada de la llegenda i fa difícil contenir el somriure que no fa més que intentar treure el cap durant la lectura. Al seu Canon de la Literatura Juvenil, Vicenç Pagès esmentava Les Aventures de Tom Sawyer afirmant que “recupera l’esperit de l’infantesa”. Cal llegir el llibre per adonar-se de l’enorme exactitud d’aquesta afirmació, fins al punt que em resulta difícil pensar en un altre llibre que aconsegueixi millor aquest objectiu. No tots els llibres tenen ànima, però aquest en té una de ben viva i de caràcter trapella. En Tom Sawyer trascendeix els límits del personatge i esdevé un arquetip, un símbol que sacseja records i sensacions que un dia, corrent pels carrers del poble dels avis, vam tenir.
Tot i no ser, ni de tros, un llibre lent, la progressió de la trama es produeix a travès d’una successió d’escenes i arcs argumentals només relativament connectats entre si, malgrat existir un aspecte concret de la trama particularment sinistre que desapareix durant bona part de la novel·la per reaparéixer més endavant i permetre un final d’impacte. Malgrat aquesta laxitud argumental aquest és un llibre de personatges, i aquests travessen suficients moments de crisi i de creixement (d’efectes menys que més persistents, però) per donar-li al llibre una consistència que no veu mai massa amenaçada la seva integritat, tot i que jo hagués agraït una mica més de continuïtat. Amb una escepció molt concreta (Compte! Dono detalls de l’argument! Llestos? Endavant: Ho sento, no em crec de cap de les maneres que la reaparició de’n Tom, en Huck i en Joe Harper després de que tothom els donés per morts no tingui conseqüències…) les escenes són emocionants i creïbles. Hi ha altres detalls (com tusten els professors als nens, l’acceptació acrítica de l’esclavatge, etc…) que poden ferir la nostra sensibilitat contemporània, però no em sembla que demanar un esforç de contextualització sigui demanar massa per poder fruir d’aquesta novel·la.
Aquest és un llibre que qualsevol aficionat a la literatura hauria de llegir. És un d’aquells clàssics als que no se’ls pot discutir la legitimitat. He dubtat molt si donar-li 4 o 5 estrelles de les 5 que permet Goodreads. Al final i sense molta seguretat he optat per donar-li 4 estrelles per la falta de continuïtat i alguna exigència a la meva credulitat que he considerat excessiva. Ara tinc moltes expectatives envers el llibre del Huckleberry Finn (sí. Ho se. Les expectatives mai són bones). L’opinió convencional és que és una obra superior, tot i que l’opinió personal dels dos amics que conec que l’han llegit diu tot el contrari. Ja veurem.
P.S. La versió digital d’aquest llibre està llibre disponible de forma lliure perquè els seus drets d’autor ja han caducat. Als següents links podeu trobar les seves versió en anglès i en català en la traducció de Josep Carner. Segurament una traducció catalana més contemporània no faria nosa, com la de Maria Antònia Oliver a La Galera. I mireu quina edició més bonica dels llibres de Tom Sawyer i Huckleberry Finn ara que s’acosten reis!
P.S. 2. Junt amb el hobbit, aquest és un llibre que guardo per llegir-li a la meva filla en veu alta quan sigui més gran.
A hundred and fifty years before, when the parochial disagreements between Earth and Mars had been on the verge of war, the Belt had been a far horizon of tremendous mineral wealth beyond viable economic reach, and the outer planets had been beyond even the most unrealistic corporate dream. Then Solomon Epstein had built his little modified fusion drive, popped it on the back of his three-man yacht, and turned it on. With a good scope, you could still see his ship going at a marginal percentage of the speed of light, heading out into the big empty. The best, longest funeral in the history of mankind. Fortunately, he’d left the plans on his home computer. The Epstein Drive hadn’t given humanity the stars, but it had delivered the planets.”
Leviathan Wakes és la primera entrada de la trilogia de ciència ficció que escriuen a quatre mans Daniel Abraham i Ty Franck, amb el seudònim James S.A. Corey. És un dels llibres més entretinguts que he llegit aquest any i espero amb ganes la publicació de la seqüela, Caliban’s War, prevista a juny de 2012. La novel·la segueix les peripècies de Jim Holden, miner espacial obligat per les circumstàncies a convertir-se en una mena de Han Solo amateur, i del Detectiu Miller, un policia d’un dels satèl·lits de l’extraradi del sistema solar que accepta fer-se càrrec d’un cas de desaparició relativament tèrbol i hi aprofundeix molt més del que ningú esperava. La història, en tercera persona, està estructurada en capítol breus que alternen la història dels dos personatges fins a la inevitable confluència. Cadascuna d’aquestes dues branques de la trama té un caràcter bastant diferenciat: mentres que l’esperit de la història protagonitzada per Jim Holden és proper a l’space opera, la història del Detectiu Miller desprén un aroma a noir molt marcat, tot i que aquest contrast s’aigualeix una mica en el moment en que les trames s’uneixen. Les diferències van més enllà, però, i reflecteixen les profundes discrepàncies entre la personalitat dels dos protagonistes, amb un d’ells amargat i entossudit a arribar al final de la seva investigació pagant el preu que calgui (el Detectiu Miller) i l’altre idealista, heroic i naïve fins a la inconsciència (Jim Holden. Tempta imaginar que cadascun dels autors s’ha fet càrrec d’un dels personatges, però sembla que no (a jutjar per aquests vídeos: 1 i 2). La resta de personatges estan ben construïts però el seu paper de comparsa mai dona senyals de voler ser res més que això.
Un dels aspectes que més crida l’atenció del llibre és la cura amb la que s’ha construït l’entorn en el que transcorre la història. La humanitat ha aconseguit expandir-se més enllà del planeta terra (de fet el títol de la trilogia és The Expanse, l’expansió). Mart ha estat terraformat i el cinturó d’asteroïdes ha estat transformat en una sèrie de petites colònies mineres que depenen totalment dels planetes interiors per al seu abastiment, donant lloc a una situació políticament molt tensa en la que els habitants del cinturó (els belters) somnien amb una improbable independència dels terrícoles i els marcians, que al seu torn els menyspreen i els consideren uns provincians incults. Uns i altres estan separats per mesos de viatge a través del buit còsmic i per les creixents diferències biològiques provocades per l’adaptació a entorns vitals extremadament diferents (els belters, nascuts i criats als entorns artificials de baixa gravetat dels asteroides, són alts i prims i instintivament condicionats per a viure i treballar a naus espacials, mentres que els habitants dels planetes interiors són comparativament baixos i matussers en situació de baixa gravetat). La situació es complica per la tensió que existeix entre la Terra (el vell món) i Mart (recentment colonitzat i tecnològicament molt més avançat) i per l’existència de l’Alliança dels Planetes Exteriors (Outer Planets Alliance), una organització militar que busca la independència entre els planetes interiors i alguns veuen com a revolucionaris i altres com a terroristes. Aquesta situació dona peu a una situació d’equilibri (o desequilibri) de poder que es va transformant progressivament al llarg de la novel·la i que serveix com a lligam contextual dels esdeveniments, de vegades de forma una mica ingènua però sempre interesant. En qualsevol cas, aquest context aconsegueix donar la sensació de que les accions dels protagonistes de la història tenen conseqüències amb repercussions àmplies. De fet, més que space opera sembla pre-space opera, com si la humanitat es trobés en un punt de transició crucial en el que les distàncies entre els diferents punts del sistema solar (i més enllà) estiguessin a punt de reduïr-se dramàticament.
No vull detenir-me massa en l’argument, val la pena gaudir-ne sense gaires a priorismes. Em limitaré a dir que és prou complexe, original a despit de ser una combinació d’elements coneguts, i ben estructurat com per a ser una magnífica aventura que va una mica més enllà del simple entreteniment descerebrat. La tensió narrativa no està lliure de pujades i baixades però el nivell general és alt. La prosa no té res de destacable, ni per bé ni per mal, però els autors saben construir bé la seva història i donar-li atmosfera i personalitat quan ho necessiten. Crec que és una novel·la molt recomanable per a tots els aficionats a la ciència-ficció. En calent, quan el vaig llegir (mitjans d’octubre), li vaig posar 5/5 estrelles. Ara li posaria 4/5 o, encara millor 4,5/5.
About me
Follow @Codony
