He llegit, he vist, he sentit

Miquel, Miki, Membrillu, Moai. Sempre amb M.

El que estic llegint

El que estic llegint

Mistborn - The Final Empire, és el primer volum de la trilogia Mistborn que va escriure en Brandon Sanderson al 2006. Actualment en Brandon Sanderson ha saltat a la fama (so to speak, parlo de l’endogàmic mon del fandom de la literatura fantàstica) per ser l’encarregat de concloure la llarguísima saga de The Wheel of Time de’n Robert Jordan, que tot just fa uns mesos s’ha publicat, però abans d’escriure aquest “encàrrec” ja tenia un currículum important en quant a novel·les de fantasia. The Final Empire és l’audiollibre que estic escoltant actualment quan vaig sol al cotxe o caminant cap a casa o l’estació, i la veritat és que em té enganxat. Tot i que (de moment) la construcció de la història és més aviat convencional, la veritat és que està tramada amb molta habilitat i sap jugar molt bé les seves cartes. És un plaer escoltar-la, i està molt ben llegida per un tal Michael Kramer, que també llegeix els astres dos llibres que conformen la trilogia. Malgrat haver dit que la història és convencional en el seu desenvolupament (tret característic de bona part de la literatura fantàstica, d’altra banda, desde l’Ilíada), l’ambientació a la Matrix és molt bona i proposa un sistema de màgia enginyós, atractiu i adherit a unes regles bastant estrictes.

Entre llegida i llegida de A Feast For Crows, una escoltadeta de The Final Empire passa molt bé. Qui busqui quelcom més que una estoneta d’escapisme divertit, de qualitat però sense més pretensions, que se’n mantingui allunyat, però si us agrada una bona aventura doneu-li una ullada, que val la pena.

Curiosament, les portades de les edicions anglosaxones són molt xules i la de l’edició Espanyola és com un cop de puny a la boca.

Aquí podeu trobar una revissió bastant exhaustiva i positiva, en castellà, de la novel·la.

Comments


reblogged from codony

codony:

Avui és el dia en que comença la nostra aventura al Bocamoll

Comments

A cals Codony avui comença la quarta temporada de la saga A Song of Ice and Fire, amb el títol A Feast For Crows. No deixin de sintonitzar-nos.

Comments

Ja he acabat de llegir la tercera temporada de La Saga de Gel i Foc de George R. R. Martin, i el nivell de tensió s’ha elevat fins a límits inversemblants. La qualitat i complexitat de la història no només es manté sino que millora, però obre tants fronts que no tinc gens clar cap a on tirarà el conte.

En aquesta temporada la taxa de mortalitat ha assolit cotes estratosfèriques, i la tragèdia està a l’ordre del dia. En aquest sentit, val a dir que algunes de les morts que es produeixen, per com i per quan tenen lloc, resulten més dolces que la mel, mentres que altres són amargues com la quina. També s’ha revelat l’amenaça fantasma, el Ben Linus, el cervell maquiavèlic darrera de molts dels esdeveniments que hem presenciat. També ens han regalat algunes de les evolucions de personatges més interesants de la saga, sobretot pel que fa a la família Lannister, i en Davos Seaworth segueix repartint sentit comú. En Davos, en Jaime i, és clar, en Tyrion s’estan convertint en els meus personatges preferits. Al nord de El Mur la situació es complica i arriba a un clímax que sembla que hagi de canviar per sempre el destí de’n Jon Snow, mentres els petits de la casa Stark segueixen aprofundint en la seva èpica personal. A l’altra banda del món, Daenerys Targaryen segueix aprenent sobre el passat de la seva família i convertint-se en un poder que segur que donarà molt a parlar a les terres de ponent. La història de la Daenerys sembla un llibre apart i quan entri a la trama principal de ben segur que ho farà per la porta gran. És un tipus de fantasia més primigènia i salvatge que la que dona forma a la resta de la novel·la, però igualment fascinant.

Al plat negatiu de la balança, només hi pot anar que és una novel·la excessiva, inacabable, malaltissa en la seva exhuberància i que pot arribar a afartar. En mans d’un escriptor menys hàbil, més covard o menys detallista, resultaria infumable, però no hem de patir: En George R R Martin manté l’interès continuament, i només la consciència d’estar deixant de banda altres llibres o aficions fa que la meva impaciència es rebeli. Tenia molt decidit que abans de llegir la quarta temporada (A Feast for Crows, Festín de Cuervos) faria una pausa i hi intercalaria algun altre llibre i / o pel·lícula, però crec que no podré resistir-me a continuar amb la història. Aquesta saga és un exemple paradigmàtic d’argument ben construït.

Tant i com m’està agradant, tinc seriosos dubtes de que en George R R Martin aconsegueixi tancar la història d’una manera satisfactòria. Té tres llibres de temps per a fer-ho, però tot i així… és el Síndrome Perdidos.

Comments
Comments
Comments
A protagonist, nearly always male, often a writer or an intellectual, lives monkishly, coddling a loss—a deceased or divorced wife, dead children, a missing brother. Violent accidents perforate the narratives, both as a means of insisting on the contingency of existence and as a means of keeping the reader reading—a woman drawn and quartered in a German concentration camp, a man beheaded in Iraq, a woman severely beaten by a man with whom she is about to have sex, a boy kept in a darkened room for nine years and periodically beaten, a woman accidentally shot in the eye, and so on. The narratives conduct themselves like realistic stories, except for a slight lack of conviction and a general B-movie atmosphere. People say things like “You’re one tough cookie, kid,” or “My pussy’s not for sale,” or “It’s an old story, pal. You let your dick do your thinking for you, and that’s what happens.” A visiting text—Chateaubriand, Rousseau, Hawthorne, Poe, Beckett—is elegantly slid into the host book. There are doubles, alter egos, doppelgängers, and appearances by a character named Paul Auster. At the end of the story, the hints that have been scattered like mouse droppings lead us to the postmodern hole in the book where the rodent got in: the revelation that some or all of what we have been reading has probably been imagined by the protagonist. The novels of Paul Auster, by James Wood : The New Yorker
Comments

De porque no hay que hacer caso a los textos bíblicos De porque no hay que hacer caso a los textos bíblicos

Lot salió de la casa y se dirigió hacia ellos, cerrando la puerta detrás de sí, y les dijo: “Les ruego, hermanos míos, que no cometan semejante maldad. Miren, tengo dos hijas que todavía son vírgenes. Se las voy a traer para que ustedes hagan con ellas lo que quieran, pero dejen tranquilos a estos hombres que han confiado en mi hospitalidad.” Pero ellos le respondieron: “¡Quítate de en medio! ¡Eres un forastero y ya quieres actuar como juez! Ahora te trataremos a ti peor que a ellos.” Lo empujaron violentamente y se disponían a romper la puerta. - Génesis 19.

Nótese que la mayoría de los personajes bíblicos son auténticos imbéciles a disposición de los acontecimientos. En el caso de Lot su estupidez no solo roza lo insano sino que además por su posición como cabeza de familia logra situarle en un lugar privilegiado para promover las atrocidades a las que nos tiene acostumbrados el viejo testamento.

Y díganme si no es de ser subnormal profundo entregar a tus hijas vírgenes e indefensas para que sean violadas por una multitud propiciando un acto de total salvajismo contra dos inocentes. Todo para que “no les pase nada” a dos ángeles enviados por Jehová capaces de destruir una ciudad y a la multitud contenida en ella. Claro que muy listas tampoco eran sus hijas que terminaron practicando incesto con el viejo Lot

Total, henos aquí que esta clase de gente se supone que son los precursores de nuestra civilización actual. ¿Te sorprendes que las cosas vayan tan mal? Tener a la biblia como libro de guía moral o consejo es a la vista de los hechos y los textos un error propio de un crio de seis años que habiendo visto algún capitulo de X-Men, cree poder volar.

De porque no hay que hacer caso a los textos bíblicos – Criando Cuervos (via okokitsme)

Molt bo.

Comments


reblogged from codony

codony:

Ho venen a Montcada. Diu que els deixa lluents http://twitpic.com/qcqqp

Comments
Aventuraré un pronòstic. Els jugadors de whist, malgrat uns passatges irritants, és una de les novel·les catalanes més important d’aquest decenni, una obra que sobreviurà a les tempestes, a les guerres i a les revolucions com el castell de Sant Ferran. Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff
Comments