Spellbound és la seqüela de Spellwright, un llibre escrit per Blake Charlton que ja vaig ressenyar sense gaire entusiasme en el seu moment. En aquella ressenya comentava que tot i no satisfer les meves expectatives el llibre tenia quelcom que el feia interesant i que volia saber com continuava la història. El cas és que alguns intercanvis amb l’autor al twitter (i per cert, em va fer vergonya que llegís la meva ressenya no particularment positiva) i unes primeres crítiques del segon llibre sorprenentment favorables a la blogosfera van contribuir a augmentar molt les meves expectatives: El 13 de setembre el publicaven i una setmana després començava a llegir-lo.
I renoi si va vàler la pena… Spellbound és, probablement, el llibre de fantasia que més m’ha agradat aquest any (amb la honorable i poc sorprenent excepció de l’A Dance With Dragons de George R. R. Martin) i el creixement com a escriptor de l’autor em sembla al·lucinant. La història comença deu anys després del final de Spellwright i amplia l’abast de l’argument tant en termes geogràfics (conéixerem millor la geografia del món de la història) com màgics (conéixerem nous tipus de màgia) i de personatges (fantàstica Francesca). Tot plegat vé acompanyat per una depuració de l’estil de l’autor (que tot d’una en té, d’estil!) que contribuieix a que la pròpia història es prengui més seriosament a si mateixa, justificadament. Desapareguts estan els farragosos i llarguíssims paràgrafs dedicats a l’explicació del sistema de màgia que posaven pals a les rodes de l’argument (infodumps, en anglès, una paraula que potser és poc normativa però m’agrada molt), que han passat a ser reemplaçats per un molt més eficaç “show, don’t tell”. Desaparegudes, també, estan les escenes forçades que posaven a prova la suspensió de la incredulitat que tota obra de fantasia necessita per a funcionar i feien massa evidents els fils que feia servir l’autor per a moure els seus personatges, que semblaven titelles. Un altre aspecte que valoro positivament és l’ambigüitat amb la que s’ha caracteritzat a la majoria de personatges, especialment evident en la personalitat a mig camí de l’heroïsme i de la bogeria de’n Nicodemus, però també en l’amargor del seu mestre Shannon i fins i tot en les raons dels seus adversaris.
El que menys m’ha agradat són algunes particularitats, purament estètiques però que xoquen amb el realisme (relatiu) de la resta de la història, de la caracterització de’n Nicodemus i de l’evolució de la seva relació amb la Francesca. Tanmateix, es tracta d’un magnífic llibre de fantasia ple d’estil i personalitat. Reconec que em deixo emportar per l’entusiasme i per la gran diversió que m’ha proporcionat, però li cauen 5 de 5 estrelles i a esperar amb ganes el tercer i darrer llibre!
About me
Follow @Codony
