“Ain’t nothing free in this world but bad luck.”
Aquest és el llibre que ha sortit escollit per al club de lectura de xelu.net del darrer trimestre de 2011. Feia temps que volia llegir algun llibre de Dennis Lehane i no m’ha decebut, tot i que penso que el llibre podia haver donat més de si.
Una de les (moltes) coses que m’ha agradat d’aquesta novel·la és la seva capàcitat de crear escenes brutals només a travès del diàleg. M’ha fet pensar en les sèries de pàgines del Preacher de Garth Ennis dedicades a recollir els diàlegs de Jesse, Tulip i Cassidy, amb les seves hipnòtiques seqüències d’expressions facials. El Dennis Lehane de The Given Day té la mateixa capacitat de segrest de l’atenció del lector i sap utilitzar els diàlegs per definir la personalitat dels personatges i té el mateix control sobre les atmosferes i els sentiments que evoca. Tinc la sensació de que deu ser un llibre especialment difícil de traduïr, perquè més enllà de l’estil de l’autor (que en aquest cas no és un element neutre) el llenguatge és un dels principals recursos que utilitza la novel·la per a reflexar els prejudicis socials de l’època (sobretot, però no només, de tipus racial): un exemple, desaparegut o exagerat fins a perdre la naturalitat en la traducció, és com els personatges negres substitueixen l’educat i relativament neutre “Sir” per un “Suh” directament sortit de les plantacions del sud dels Estats Units en aquelles situacions en les que l’intelocutor és blanc i volen evitar enfadar-los. És un exercici d’autohumiliació que el propi llibre subratlla de forma explícita en un parell d’ocasions. Un exemple, quan en Luther (negre) fa una entrevista de feina amb el Capità Thomas Coughlin (blanc):
Captain Thomas Coughlin opened the door to his study and gave Luther a wide, warm smile. “You must be Mr. Laurence.” “Yes, sir, Captain Coughlin.”
“Nora, that’ll be all for now.”
“Yes, sir,” the Irish girl Luther’d just met said. “Nice to meet you, Mr. Laurence.”
“You, too, Miss O’Shea.”
She bowed and took her leave.
“Come in, come in.” Captain Coughlin swung the door wide, and Luther entered a study that smelled of good tobacco, a recent fi re in the hearth, and the dying autumn. Captain Coughlin led him to a leather chair and went around the other side of a large mahogany desk and took his seat by the window.
“Isaiah Giddreaux said you’re from Ohio.”
“Yes, suh.”
“I heard you say ‘sir.’ “
“Suh?”
“Just a moment ago. When we met.” His light blue eyes glittered. “You said ‘sir,’ not ‘suh.’ Which will it be, son?”
“Which do you prefer, Captain?”
Captain Coughlin waved an unlit cigar at the question. “Whichever makes you comfortable, Mr. Laurence.”
“Yes, sir.”
Another smile, this one not so much warm as self-satisfied.
Però no seria correcte dir que aquest és l’únic tema de caire social que tracta la novel·la. Les diferents oportunitats que li dona la vida a les persones en funció del seu color de pell (o si més no, les que els hi donava als Estats Units del 1919) són un dels eixos al voltant dels quals giren els capítols centrats en en Luther Laurence, mentres que els que giren al voltant de Danny Coughlin tenen més a veure amb el naixement dels moviments sindicals als EE.UU. i el progrés d’alguns drets socials. Al llarg de la novel·la Lehane alterna entre els punts de vista de diferents personatges donant més importància a dos protagonistes principals, el policia Danny Coughlin i en Luther Laurence, de qui no sabria que dir sense desvetllar massa detalls de l’argument. Tots dos viuen històries paral·leles que tendeixen a la confluència, però en comptades ocasions l’autor ens llança dintre del cap d’algun altre personatge per a il·lustrar algun aspecte de l’argument al qual d’altra manera no tindríem accés. Tot i que durant la lectura he disfrutat de tots els personatges també he de dir que aquest recurs a personatges que no són els habituals em sembla una petita trampa, que trenca una mena de simetria que per a mi faria més sòlida la novel·la. És una mania personal, però ho veig com un trencament de les regles (dos personatges amb punts de vista alternants) que el propi llibre ens havia ensenyat.
En conjunt, en aquesta novel·la en Dennis Lehane em sembla un estilista que posa la seva notable capacitat per a la prosa al servei d’una història a la que se li pot retreure certa incapacitat per a satisfer la seva pròpia ambició, deguda a la seva insistència en navegar un terreny perillosament proper al cliché en els seus personatges i en determinades solucions argumentals. Dit d’una altra manera: el contingut no està a l’alçada del seu embolcall. Aquesta valoració (que rellegeixo i penso: maleït ressenyador arrogant…) mereix que la relativitzi una mica: és que l’embolcall és realment espectacular. La història és emocionant, ben construïda i addictiva com poques. Té els trets (positius) que imagino ha de tenir un bestseller sense renunciar a l’estil en nom de l’accessibilitat. Un consell: supereu el pròleg. Per a nosaltres (europeus) pot fer-se una mica aspre el partit de béisbol que descriu, però només surt al pròleg.
Li poso 4 de 5 estrelles perquè crec que podria haver estat més del que és, però a altres llibres que m’han agradat menys els hi he posat 5. És el que té això de les puntuacions numèriques dels llibres, que no deixa de ser extraordinàriament subjectiu.
About me
Follow @Codony
