Poques vegades m’he sentit tan ambivalent davant d’un llibre. En molts aspectes, sobretot a nivell d’estil però també a nivell de profunditat, està molt per sobre de la majoria de llibres de fantasia que he llegit, allunyant-se del tipus de fantasia escapista més freqüent (i que tant m’estimo, que una cosa no treu l’altra). És un llibre millor escrit, amb personatges millor construïts i més ambiciós que els habituals al gènere i, en general, aconsegueix els seus objectius. És sofisticat, adult i fins a on jo entenc literàriament meritori. També m’agradaria destacar, tot i que això ja és un valor extraliterari, que escoltar a en Mark Bramhall llegint l’edició en audiollibre que he utilitzat ha estat un autèntic plaer pels sentits, una experiència gairebé miraculosa que només es dona quan un lector extraordinari narra un text escrit per un escriptor amb oïda (Lev Grossman és un escriptor sorprenentment eufònic, si és que “eufònic” es pot utilitzar d’aquesta manera). Fins i tot diria que és un llibre important i les 5 estrelletes de Goodreads que veureu que li poso són merescudes. Però.
Però perquè ha de ser tan gris, tan desesperançat, tan fred i depriment? Perquè em resulta tan difícil empatitzar amb en Quentin i la resta de personatges? Colla de matats, que dirien els Manel… Recordeu que en una ressenya recent deia que els arrencs d’humanitat de’n Holden Caulfield el redimien i permetien empatitzar (fins i tot simpatitzar) amb ell? Aquest és l’ingredient que li falta a The Magicians, que en aquest sentit no proporciona cap vàlvula d’escapament a la seva visió pesimista de la diferència entre fantasia i realitat i (això em consta) provoca opinions extremes. És un bon llibre, però sovint m’ha deixat entumit. És una crítica a l’evasió? Això s’ha dit, però jo no ho veig així. Més aviat és una crítica al nihilisme, a una visió de la vida que nega la possibilitat de ser feliç per por a les conseqüències, o la responsabilitat sobre la pròpia vida, de la felicitat; un Harry Potter existencialista, m’han dit; una rescriptura emo de tota una tradició fantàstica que comença a (les avorridíssimes) cròniques de Nàrnia i té els seus representants moderns a les aventures del jove mag imaginat per J.K. Rowling o les del semideu Percy Jackson de’n Rick Riordan. Un “deixeu-vos d’hòsties” que, de fet, ha ofés a (potser pocs, però sorollosos) aficionats al gènere que tenen la pell molt fina.
Alice by ~Veaudeville on deviantART
Quentin by ~Veaudeville on deviantART
Si existissin els llibres obligatoris aquest en seria un per a tots aquells aficionats al gènere fantàstic interesats en explorar seriosament terrenys i aspectes fins ara deixats de banda. És un llibre magnífic, perfectament apte per a trascendir les hermètiques muralles d’aquest gènere sovint tan autista i repetitiu (i el seu comportament a les llistes d’èxits suggereix que això és exactament el que està fent). No és un llibre especialment fàcil, ni el seu objectiu bàsic és entretenir, però de ben segur que us provocarà una reacció potent. Potser de potent avorriment, potser de potent reflexió. No ho se, però potent.
Ja ho he dit abans: 5 de 5 estrelles tot i no haver-m’ho passat especialment bé llegint-lo.
P.S. Llegeixo que estan preparant una sèrie de televisió amb aquest llibre. Sembla que l’equip creatiu és el responsable de la magnífica X-Men: First Class, cosa que em permet mantenir certa esperança. Tot i així, em sembla complicat adaptar això al format televisiu i que tingui un gran èxit, al menys si manté l’esperit profundament depriment de la novel·la.
P.S.2. La versió en audiollibre que he fet servir jo és la millor llegida que he trobat. Espectacular
About me
Follow @Codony
