“Lord Ladrian,” Steris said as they began eating, “I suggest that we begin compiling a list of conversational topics we can employ when in the company of others. The topics should not touch on politics or religion, yet should be memorable and give us opportunities to appear charming. Do you know any particularly witty sayings or stories that can be our starting point?”
“I once shot the tail off a dog by mistake,” Waxillium said idly. “It’s kind of a funny story.”
“Shooting dogs is hardly appropriate dinner conversation,” Steris said.
“I know. Particularly since I was aiming for its balls.”
Igual que la divertidíssima trilogia de Mistborn que aquest llibre continua, es tracta d’una novel·la d’aventures sense complexes, amb referents clars i que treu partit de clichés de solvència contrastada. La novel·la és independent de la trilogia precedent i gairebé no perd temps en explicar la natura de l’Alomància, la Ferruquèmia o les altres disciplines que vàrem conéixer en aquella. La novel·la pot entendre’s i disfrutar-se perfectament sense haver llegit la trilogia de Mistborn, però em sembla recomanable haver-la llegida abans no només, que també, perquè sigui una saga que val molt la pena per si mateixa, sino perquè The Alloy of Law treu partit de les conseqüències de la història explicada a la primera trilogia per a construir el context de la història actual.
No és, ni de tros, un llibre perfecte: L’argument pot pecar d’ingenu en determinades ocasions i algunes de les motivacions o decisions dels personatges poden semblar inversemblants, en part per un excés de simplificació. Lord Waxillium, el protagonista de l’història, és un personatge interesant i carismàtic a mig camí entre en Bruce Wayne i en Sherlock Holmes, però els personatges secundaris són… molt secundaris i podrien haver tret partit d’una segona capa de pintura. Tot i així, igual que els processadors de text moderns, aquest llibre és WYSIWYG: “What You See Is What You Get”, i el que veus i dona és una història de d’aventures pulp desacomplexat en el que el més important és l’argument i la imaginació una mica exagerada que l’anima, plena de magnífics efectes especials i un argument divertit fins a la riallada que no permet aturar-se en detalls una mica febles com la facilitat amb la que Lady Marasy s’incorpora a l’equip de Lord Waxillium i Wayne, les deduccions detectivesques gairebé sobrehumanes (Holmesianes, diria després d’haver llegit A Study in Scarlet) dels protagonistes, els plans que triomfen malgrat la seva improbabilitat… Això és fast food per a la imaginació, gent, i de tant en tant em vé de gust dinar al Burger King. Igual que passava amb els llibres de Mistborn en Brandon Sanderson és un escriptor correcte però amb instint per a l’argument, amb la gràcia de saber construir escenes i situacions que són un regal per a la imaginació (un bon exemple és una fantàstica explosió que es produeix en un moment del llibre i que no vull descriure gaire per no reduir el plaer de qualsevol possible lector). No crec que ningú pogui dir que el llibre és original (la màgia que descriu és original, però ja l’havia inventat per uns altres llibres) però tampoc li cal. Brandon Sanderson té referents clars i els sap utilitzar.
He llegit una i altra vegada que aquesta serà una novel·la independent, però… em sabria realment greu que en Brandon Sanderson no escrivís la seva continuació. Tal com queda la història em deixa amb ganes de saber què vindrà després, i això és un testimoni tan com qualsevol altre de l’efectivitat de la història.
M’ho he passat tan bé llegint aquest llibre m’agradaria donar-li moltes estrelletes però la seva recurrència a tòpics vistos mil vegades (però sàbiament combinats) i a una escriptura funcional en el millor dels casos (però sense defectes o problemes evidents) no m’ho permet. Li cauen 3 estrelletes de les cinc possibles però el recomano vivament a qualsevol aficionat a les aventuretes, especialment als que coneguin i valorin altres llibres de’n Brandon Sanderson.
“We never know which lives we influence, or when, or why. Not until the future eats the present, anyway. We know when it’s too late.”
About me
Follow @Codony
