Fantasia i CiFi. Mostly.

A hundred and fifty years before, when the parochial disagreements between Earth and Mars had been on the verge of war, the Belt had been a far horizon of tremendous mineral wealth beyond viable economic reach, and the outer planets had been beyond even the most unrealistic corporate dream. Then Solomon Epstein had built his little modified fusion drive, popped it on the back of his three-man yacht, and turned it on. With a good scope, you could still see his ship going at a marginal percentage of the speed of light, heading out into the big empty. The best, longest funeral in the history of mankind. Fortunately, he’d left the plans on his home computer. The Epstein Drive hadn’t given humanity the stars, but it had delivered the planets.”

Leviathan Wakes és la primera entrada de la trilogia de ciència ficció que escriuen a quatre mans Daniel Abraham i Ty Franck, amb el seudònim James S.A. Corey. És un dels llibres més entretinguts que he llegit aquest any i espero amb ganes la publicació de la seqüela, Caliban’s War, prevista a juny de 2012. La novel·la segueix les peripècies de Jim Holden, miner espacial obligat per les circumstàncies a convertir-se en una mena de Han Solo amateur, i del Detectiu Miller, un policia d’un dels satèl·lits de l’extraradi del sistema solar que accepta fer-se càrrec d’un cas de desaparició relativament tèrbol i hi aprofundeix molt més del que ningú esperava. La història, en tercera persona, està estructurada en capítol breus que alternen la història dels dos personatges fins a la inevitable confluència. Cadascuna d’aquestes dues branques de la trama té un caràcter bastant diferenciat: mentres que l’esperit de la història protagonitzada per Jim Holden és proper a l’space opera, la història del Detectiu Miller desprén un aroma a noir molt marcat, tot i que aquest contrast s’aigualeix una mica en el moment en que les trames s’uneixen. Les diferències van més enllà, però, i reflecteixen les profundes discrepàncies entre la personalitat dels dos protagonistes, amb un d’ells amargat i entossudit a arribar al final de la seva investigació pagant el preu que calgui (el Detectiu Miller) i l’altre idealista, heroic i naïve fins a la inconsciència (Jim Holden. Tempta imaginar que cadascun dels autors s’ha fet càrrec d’un dels personatges, però sembla que no (a jutjar per aquests vídeos: 1 i 2). La resta de personatges estan ben construïts però el seu paper de comparsa mai dona senyals de voler ser res més que això.

Un dels aspectes que més crida l’atenció del llibre és la cura amb la que s’ha construït l’entorn en el que transcorre la història. La humanitat ha aconseguit expandir-se més enllà del planeta terra (de fet el títol de la trilogia és The Expanse, l’expansió). Mart ha estat terraformat i el cinturó d’asteroïdes ha estat transformat en una sèrie de petites colònies mineres que depenen totalment dels planetes interiors per al seu abastiment, donant lloc a una situació políticament molt tensa en la que els habitants del cinturó (els belters) somnien amb una improbable independència dels terrícoles i els marcians, que al seu torn els menyspreen i els consideren uns provincians incults. Uns i altres estan separats per mesos de viatge a través del buit còsmic i per les creixents diferències biològiques provocades per l’adaptació a entorns vitals extremadament diferents (els belters, nascuts i criats als entorns artificials de baixa gravetat dels asteroides, són alts i prims i instintivament condicionats per a viure i treballar a naus espacials, mentres que els habitants dels planetes interiors són comparativament baixos i matussers en situació de baixa gravetat). La situació es complica per la tensió que existeix entre la Terra (el vell món) i Mart (recentment colonitzat i tecnològicament molt més avançat) i per l’existència de l’Alliança dels Planetes Exteriors (Outer Planets Alliance), una organització militar que busca la independència entre els planetes interiors i alguns veuen com a revolucionaris i altres com a terroristes. Aquesta situació dona peu a una situació d’equilibri (o desequilibri) de poder que es va transformant progressivament al llarg de la novel·la i que serveix com a lligam contextual dels esdeveniments, de vegades de forma una mica ingènua però sempre interesant. En qualsevol cas, aquest context aconsegueix donar la sensació de que les accions dels protagonistes de la història tenen conseqüències amb repercussions àmplies. De fet, més que space opera sembla pre-space opera, com si la humanitat es trobés en un punt de transició crucial en el que les distàncies entre els diferents punts del sistema solar (i més enllà) estiguessin a punt de reduïr-se dramàticament.

No vull detenir-me massa en l’argument, val la pena gaudir-ne sense gaires a priorismes. Em limitaré a dir que és prou complexe, original a despit de ser una combinació d’elements coneguts, i ben estructurat com per a ser una magnífica aventura que va una mica més enllà del simple entreteniment descerebrat. La tensió narrativa no està lliure de pujades i baixades però el nivell general és alt. La prosa no té res de destacable, ni per bé ni per mal, però els autors saben construir bé la seva història i donar-li atmosfera i personalitat quan ho necessiten. Crec que és una novel·la molt recomanable per a tots els aficionats a la ciència-ficció. En calent, quan el vaig llegir (mitjans d’octubre), li vaig posar 5/5 estrelles. Ara li posaria 4/5 o, encara millor 4,5/5.