LA LUDOTECA DE ILIUM

En Jordi s’ha obligat a no llevar-se fins que ha sonat l’alarma del mòbil. S’ha mantingut despert al futon del garatge barrinant els últims detalls de la cerimònia i, tot seguit, els imprevistos: el nuvi que no es presenta, l’error burocràtic, la corretja de transmissió del cotxe trencada, la salmonel·la a la maionesa, la caiguda durant el ball, la borratxera d’algun parent llunyà, l’accident de trànsit de la tornada. Li és més fàcil assumir alguns d’aquests imprevistos que no pas un gendre com el que li ha tocat.

Quan comença la novel·la en Jordi Recasens deu rondar la quarentena. Viu a casa seu, però el gruix de la casa li ha cedit a la seva dona i a la seva filla, i ell s’ha instal·lat de manera pràcticament permanent al garatge. Avui la seva filla es casa, i a ell no li fa la més mínima gràcia. Aquesta part del llibre comença a les 03.30 hores del dia 21 d’abril de 2007. Sembla un home avesat a la seva infelicitat. Crec que només vol que el deixin tranquil. Del que he llegit fins ara, el millor és el capítol en el que se cel·lebra la cerimònia civil. El pobre Jordi està treu foc pels queixals i és sarcàstic a més no poder. Els seus capítols estan escrits en tercera persona però el narrador mira desdel cap de’n Jordi, com qui diu. Estil indirecte lliure, que se’n diu.

Avui dia és freqüent que els pares i els avis idealitzin les formes d’oci anteriors a les consoles i els jocs d’ordinardor, com si abans dels anys vuitanta -i, ja posats a dir, durant segles- s’estengués una edat d’or on els infants i els adolescents s’entretenien dolçament i espontània en jocs que els formaven per integrar-se en la societat de manera pacífica. La realitat, però, és una altra, si més no a la Figueres dels anys setanta.

Una altra de les veus de la novel·la, que de moment alterna amb els capítols dedicats a en Jordi Recasens i la transcripció del Diari de’n Biel, és la d’aquesta mena de narrador omniscient que explica determinats aspectes del contexte de la història com si fos un presentador d’Informe Semanal amb sentit de l’humor. Amplia determinats detalls, proporciona explicacions històriques i s’adreça directament al lector. És una mica estrany però funciona. Són capítols que espero, m’agraden molt. Clarament estan escrits des del nostre present, però solen fer referència a la Figueres del 77 o a la pròpia estructura de la novel·la. Alguns fragments són d’antologia de l’humor negre.

Cada dia sortim plegats de l’escola amb en Jordi i en Churchill. Primer acompanyam en Churchill a ca seva, i després passejam una mica amb en Jordi parlant dels estudis, de les nines, de la vida. Ell vol ser artista, pintor o potser fotògraf. Passat demà berenaré -s’entén, a l’horabaixa- a ca seva. La mare s’ha informat abans de deixar-m’hi anar. Son pare exerceix una feina qualificada a la duana de la Jonquera: permís concedit.

I finalment (però no descarto que apareguin més veus a mida que avanci la novel·la) el que per a mi és la perla de la corona: El diari de’n Biel. En Biel és un noi adol·lescent de la Figueres del 77. El seu pare és un militar d’origen Mallorquí i la seva mare deu tenir algun origen britànic. La família (en Biel, la seva germana petita Nora i els pares) han vingut a viure a Figueres fa molt poc, suposadament perquè el pare ha estat destinar al quarter del Castell de Figueres (per cert, m’estan entrant moltes ganes de visitar-lo), i com a nouvingut els seus ulls miren Figueres amb la llum de la curiositat. En Biel és amic de’n Jordi Recasens (lligam amb la resta del llibre) i està clar que “negras nubes de tormenta asoman por el horizonte”, que deia el meu pare. En Biel és un poeta, un crack, un prodigi. Un gran lector, a més a més. El seu diari consisteix d’entradetes curtes que descriuen cada dia amb observacions que són literatura pura, que farien plorar d’envejar a molts dels twiterus i bloguerus que correm per aqui. A través dels seus ulls anem coneixent tant el Figueres de l’època com el trencaclosques de la seva personalitat i de la dels seus amics. És difícil no sentir una gran simpatia per aquest nano. Si la història fa que li passi quelcom de dolent em sabrà molt greu. Una observació seva que m’ha fet molta gràcia: “La sinceritat pot ser un símptoma de maduresa, però també pot convertir-se en laxant”. He he.

I bé, això no són més que primeres impressions i valen el que valen, que és poc. Si més entrat en pàgines m’he d’empassar les meves paraules estic ben disposat a fer-ho.