He arribat a aquest llibre seguint les recomanacions del meu amic de twitter @Odo, que van demostrar ser encertadíssimes. Blood Engines és un llibre de fantasia urbana del mateix tipus que els Dresden Files que tant m’agraden, però amb una personalitat més gamberra que aquests. Com els Dresden Files, aquest llibre forma part d’una sèrie de novel·les que recullen històries independents amb un fil conductor proporcionat per la Marla Mason, fetillera responsable de mantenir la pau entre la comunitat sobrenatural de la ciutat nordamericana de Felport. Val a dir que la seva primera aventura no transcorre a Felport sino a San Francisco, a on haurà d’intentar trobar un artefacte màgic que l’ajudi a cancel·lar l’efecte d’una maledicció que està preparant una seva rival que pretén “succeïr-la” en el càrrec, acabant amb la seva vida en el procés. De moment la sèrie consta de quatre novel·les i està a punt de sortir-ne una cinquena, amb una sisena en preparació. Blood Engines és el començament de la saga.
Si una cosa té la Marla és personalitat, i la gràcia dels llibres és que la aquesta personalitat (corrosiva com el suquet fastigós aquell que surt de les piles quan te les descuides massa temps a dintre d’un aparell) es transmet perfectament a la resta de la història. La Marla deu rondar els 40 i, si pot escollir, les solucions per als seus problemes passen per la violència i la destrucció, ja sigui a través de la màgia o a través del seu domini de les arts marcials (“She fought mainly with Jeet Kun Do, the style created by Bruce Lee”). Parlant clar: La Marla no està per hòsties. O de fet, sí que està per hòsties, però per a repartir-ne. Heu sentit mai parlar dels antiherois? La Marla Mason n’és un exemple perfecte. Si us agrada que els vostres protagonistes siguin simpàtics és possible que aquest no sigui el vostre llibre. Demaneu per en Harry Dresden, amb sort Felport caurà a prop de Chicago.
Si us dic que la Marla té una capa màgica que, quan l’activa, la transforma en una màquina de matar psicòpata sense consciència ni escrúpols amb capacitats comparables, i cito textualment, a les de l’Spiderman, us podreu fer una idea del to de la història, dinàmica bordejant el frenètic i amanida amb tot de referències pop i pulp que funcionen perfectament gràcies a la imaginació de Tim Pratt. L’autor és capaç d’inventar situacions i personatges molt suggerents que de vegades em feien pensar en el Kraken de China Miéville, sense arribar al seu surrealisme barroc. Com em va passar fa poc amb el Hard Magic de Larry Correia mentres llegia el llibre pensava amb qui m’agradaria que fes la peli, i era bastant fàcil: el Guillermo del Toro de Blade o Hellboy. La prosa de Pratt és relativament sencilla però té personalitat i voluntat d’estil, i sumada a la seva voluntat d’estil fa que el llibre sigui més gran que la suma de les seves parts. Si li he de posar una pega serà la mateixa que li he posat a gairebé totes les novel·les de Dresden Files (i sento les comparacions constants, però la meva cultura en termes de fantasia urbana no va més enllà): el final em sembla precipitat, propi de videojoc, i no fa justícia a la magnífica progressió de la resta de la novel·la. Tot plegat m’ha fet passar una magnífica estona i li posso un notable alt.
Després d’aquesta primera novel·la estic decidit a seguir amb la sèrie (la següent novel·la és Poison Sleep, i amb una gran il·lusió. Si en Tim Pratt posa la meitat d’atenció a la creació d’una mitologia pròpia que en Jim Butcher amb les seves novel·les de Harry Dresden aquesta pot ser una saga antològica.
About me
Follow @Codony
