Sembla que amb Zendegi en Greg Egan intenta el que ja va intentar, en part i sense èxit, amb Teranesia: canviar de registre. Afortunadament, el resultat d’aquesta novel·la és molt més encertat. Zendegi comença en un futur molt proper (2012) i està fermament arrelat en l’actualitat política de l’Orient Mitjà i la situació emocional dels seus protagonistes. La primera meitat del llibre reparteix el pes de la narració entre dos protagonistes que no interaccionen entre si, però connectats per la seva relació amb Iran, el país on transcorre bona part de la història. Martin Seymour és un periodista Australià enviat com a corresponsal a Iran per a cobrir la situació política a les portes d’unes eleccions. Nasim Golestani és una jove científica Iraní que treballa exiliada als Estats Units desde que el seu pare, antic dissident, va ser executat. És a la segona meitat del llibre, 15 anys més tard, a on es connecten les dues històries i a on la història agafa embranzida de debò. De fet, podria dir-se que aqui és a on comença la novel·la, i és que en aquesta estructura és a on he trobat el principal, gairebé únic, problema del llibre. La primera part s’arrosega en un intent de construir els fonaments dels personatges importants i del context, però no aconsegueix interesar massa al lector i, al principi d’una novel·la, això és un pecat gairebé mortal. La segona part, en canvi, sobretot a partir d’una tragèdia molt concreta, té un to completament diferent i sembla que l’escriptor sigui un altre, aconseguint impactar en el lector de tal manera que fins i tot em va fer saltar les llagrimes. Un cop conquerit el terreny emocional, el llibre gairebé es transforma en una faula moral i es permet explorar una sèrie d’idees, molt característiques dels llibres del seu autor, sobre el dol, el que queda quan no hi som i altres elements que ens fa humans i, diuen, intel·ligents. El prisma emocional a travès del qual explorem aquestes idees fa que les examinem amb un “suplement de realisme” que fa molt difícil tancar el llibre i deixar de llegir.
En realitat el punt fort de’n Greg Egan sempre ha estat la seva habilitat per a integrar les descripicions i les explicacions sobre la tecnologia a les seves històries, aconseguint uns textes captivadors i estèticament molt atractius. El que aquest escriptor sap desafiar i estimular és l’intel·lecte. En Greg Egan sempre ha tingut molt interés en il·lustrar l’impacte de la tecnologia en la percepció que tenim del món i, en definitiva, en la consciència. En aquesta novel·la, situada en un futur molt més proper que el que és habitual en altres obres de l’autor, el més important és el conflicte d’un pare malalt que s’ha de morir i vol deixar quelcom de si mateix al seu fill orfe de mare, una mena de versió virtual extremadament evolucionada del “Mi vida sin mi” de l’Isabel Coixet. El fet de situar la història al futur proper d’un país com l’Iran li permet a l’autor, si més no per a un lector occidental, aportar una distància cultural addicional desde la qual fer reflexionar al lector i als personatges sobre les implicacions de la tecnologia quan posa a les nostres mans la possibilitat de redefinir l’essència del que vol dir ser persona, desafiant les nostres idees preconcebudes.
M’agraden molt totes les novel·les del Greg Egan i sempre he pensat que savia treure molt partit de les seves limitacions com a escriptor, però aquesta és la primera vegada que he tingut la sensació de que a l’obra li faltava bullir una estona per tenir una atmosfera definida que donés cohesió a l’argument. Tot i que aquesta situació es resol, completament, a la segona part de la novel·la (que afortunadament és la més extensa), la necessitat de fer que els protagonistes comencin aquesta segona part desde una situació emocional i històrica molt concreta a partir de la qual solucionar els seus conflictes perjudica al ritme i a la consistència de la història. Em sembla que els personatges i la situació s’haurien explicat per si sols en una novel·la més breu que comencés directament a la segona part, molt més brillant i a l’alçada de les millors obres de l’autor. Com és habitual, trobem les petites simetries argumentals de la història, els petits jocs de miralls que en Greg Egan acostuma a deixar repartits entre les línies de les seves novel·les. Finalment, he de dir que em van sorprendre molt les connotacions humanistes del desenllaç, més radicals del que sembla en un primera mirada. Més enllà del paper de la tecnologia, en realitat aquesta història amaga entre les seves línies una reflexió bonica sobre l’acceptació de la mort i el que deixem al darrera, utilitzant un punt de vista ateu i racional que a mi, descregut i escèptic de mena, em resulta molt emotiva.
Tot i que és difícil no recomanar aquest llibre, us agradi o no la ciencia ficció, jo us diria que si aquesta ha de ser la primera novel·la de l’autor que llegiu, feu-vos un favor i agafeu Permutation City (“Ciudad Permutación”) o Quarantine (“Cuarentena”). Us ho passareu molt millor i entendreu perquè en Greg Egan mereix tenir el títol de trencador de fronteres en el panorama de la ciència-ficció. O encara millor, busqueu els seus espectaculars reculls de contes, Axiomatic (“Axiomático”) o Luminous (“Luminoso”) i al·lucineu “per un tubo” amb el que és capaç de fer aquest senyor. Tot i així, aquest llibre, rara avis entre la producció de’n Greg Egan, és una molt bona lectura i demostra que l’autor encara té moltes històries per explicar i moltes coses en les que fer-nos pensar. Al final, aquesta és una història molt bonica amb uns personatges molt tendres, adjectius que mai hagués pensat poguessin aplicar-se a un escriptor com aquest. No puc posar-li menys de 4 de les 5 estrelles d’Anobii.
