LA LUDOTECA DE ILIUM • Posts Tagged ‘marktwain’

The sky looks ever so deep when you lay down on your back in the moonshine; I never knowed it before. And how far a body can hear on the water such nights!
Tot i començar exactament a on acabava The Adventures of Tom Sawyer, en Mark Twain va trigar vuit anys en escriure Adventures of Huckleberry Finn, i ja sigui per canvi d’intenció o per canvi de la persona que l’escriui, el cert és que ens trobem davant de dos llibres totalment diferents. Comparat amb el to juvenil i irònic de Tom Sawyer i amb la seva nostalgia per les aventures imaginàries de la infància, la narració en primera persona de’n Huckleberry té un to molt més fosc i metafòric, utilitzant la fugida al llarg del Mississipi per a explorar un seguit de temes que m’han resultat una mica problemàtics degut a la distància històrica amb el moment en que va ser escrita la novel·la. En certa manera Huckleberry Finn és l’anti-Peter Pan de’n Tom Sawyer. En aquest cas, el fer-se gran es reflecteix sobretot en la necessitat de decidir per ell mateix en contra dels valors que predominen a la seva cultura. Durant els últims anys aquest llibre ha estat objecte de crítiques per algunes de les actituds racistes que reflexa, sovint sense una condemna clara. Certament, hi ha passatges que xoquen per la seva cruesa:

“Good gracious! anybody hurt?”
“No’m. Killed a nigger.”
“Well, it’s lucky; because sometimes people do get hurt.”

Però em sembla que és una lectura que demana un esforç de contextualització per part del lector i encara un altre per mirar més enllà de la superfíce. De fet, l’enorme ambivalència amb la que en Huck s’enfronta al dilema que li planteja ajudar en Jim durant bona part de la novel·la
és un dels elements que fan que sigui tan colpidora i memorable.
A diferència del primer llibre, explicat en tercera persona per una figura omniscient que identifiquem amb el propi Mark Twain, en Huckleberry Finn no delega en ningú la seva història i l’explica, de forma molt expressiva, en primera persona. Amb onze o dotze anys, Huck és un personatge que ho ha tingut tot en contra des del moment del seu naixement. Fill d’un pare borratxo i abusiu absent la major part del temps i d’una mare de qui només sabem que va morir i que es barallava amb el seu pare, en Huck sempre ha viscut al carrer, dormint sense sostre, rapinyant menjar allà on podia i sense rebre cap mena d’educació més enllà del que ell sol ha buscat. És un nano supersticiós (com tots els altres nanos a la vila, d’altra banda) i intel·ligent, que a les aventures de Tom Sawyer enormement popular entre els altres nens gràcies a la prohibició de les seves mares de relacionar-se amb ell:

Shortly Tom came upon the juvenile pariah of the village, Huckleberry Finn, son of the town drunkard. Huckleberry was cordially hated and dreaded by all the mothers of the town, because he was idle and lawless and vulgar and bad — and because all their children admired him so, and delighted in his forbidden society, and wished they dared to be like him.

Curiosament, la sensació de “novel·la antiga” és més marcada en aquest llibre que al de’n Tom Sawyer, potser perquè és una novel·la més ambiciosa. Potser, també, perquè alguns dels recursos de l’argument es recolzen molt a les convencions socials, o potser literàries, de l’època, i avui ens semblen ingènues o poc realistes (Alguns exemples: Davant del realisme del retrat de la majoria de personatges de la novel·la, en Jim, el protagonista de color, està més a prop de la caricatura. O el funcionament d’algunes de les estafes en les que en Huck i en Jim es veuen implicats tendeixen a ser una mica inversemblants). Això, afegit a que no és una novel·la especialment fàcil i a la dificultat que m’ha plantejat l’anglès de la novel·la, extraordinàriament col·loquial, ha fet que la seva lectura em demanés un esforç més gran de l’habitual, però els beneficis han estat enormes. Possiblement es tracti d’una de les novel·les més conmovedores que he llegit. Potser el que més em sobta és el canvi de to brusc durant el tram final de la novel·la, a partir de l’aparició d’un personatge inesperat (per mi). Al llarg dels darrers capítols la narració es transforma en una comèdia delirant sense aturador, un seguit de disbarats al mateix temps divertidíssims i capaços de posar dels nervis al lector més equànime, fins a arribar a un final explosiu molt satisfactori.
Certament, no li faig justícia. M’ha costat molt escriure aquesta ressenya i encara no n’estic del tot satisfet, però amb el que us heu de quedar és que es tracta d’un Clàssic amb majúscules, dels grossos, dels que val la pena llegir. Així que vinga, a què espereu?
Cinc de cinc estrelles, evidentment.

The sky looks ever so deep when you lay down on your back in the moonshine; I never knowed it before. And how far a body can hear on the water such nights!

Tot i començar exactament a on acabava The Adventures of Tom Sawyer, en Mark Twain va trigar vuit anys en escriure Adventures of Huckleberry Finn, i ja sigui per canvi d’intenció o per canvi de la persona que l’escriui, el cert és que ens trobem davant de dos llibres totalment diferents. Comparat amb el to juvenil i irònic de Tom Sawyer i amb la seva nostalgia per les aventures imaginàries de la infància, la narració en primera persona de’n Huckleberry té un to molt més fosc i metafòric, utilitzant la fugida al llarg del Mississipi per a explorar un seguit de temes que m’han resultat una mica problemàtics degut a la distància històrica amb el moment en que va ser escrita la novel·la. En certa manera Huckleberry Finn és l’anti-Peter Pan de’n Tom Sawyer. En aquest cas, el fer-se gran es reflecteix sobretot en la necessitat de decidir per ell mateix en contra dels valors que predominen a la seva cultura. Durant els últims anys aquest llibre ha estat objecte de crítiques per algunes de les actituds racistes que reflexa, sovint sense una condemna clara. Certament, hi ha passatges que xoquen per la seva cruesa:

“Good gracious! anybody hurt?”

“No’m. Killed a nigger.”

“Well, it’s lucky; because sometimes people do get hurt.”

Però em sembla que és una lectura que demana un esforç de contextualització per part del lector i encara un altre per mirar més enllà de la superfíce. De fet, l’enorme ambivalència amb la que en Huck s’enfronta al dilema que li planteja ajudar en Jim durant bona part de la novel·la

és un dels elements que fan que sigui tan colpidora i memorable.

A diferència del primer llibre, explicat en tercera persona per una figura omniscient que identifiquem amb el propi Mark Twain, en Huckleberry Finn no delega en ningú la seva història i l’explica, de forma molt expressiva, en primera persona. Amb onze o dotze anys, Huck és un personatge que ho ha tingut tot en contra des del moment del seu naixement. Fill d’un pare borratxo i abusiu absent la major part del temps i d’una mare de qui només sabem que va morir i que es barallava amb el seu pare, en Huck sempre ha viscut al carrer, dormint sense sostre, rapinyant menjar allà on podia i sense rebre cap mena d’educació més enllà del que ell sol ha buscat. És un nano supersticiós (com tots els altres nanos a la vila, d’altra banda) i intel·ligent, que a les aventures de Tom Sawyer enormement popular entre els altres nens gràcies a la prohibició de les seves mares de relacionar-se amb ell:

Shortly Tom came upon the juvenile pariah of the village, Huckleberry Finn, son of the town drunkard. Huckleberry was cordially hated and dreaded by all the mothers of the town, because he was idle and lawless and vulgar and bad — and because all their children admired him so, and delighted in his forbidden society, and wished they dared to be like him.

Curiosament, la sensació de “novel·la antiga” és més marcada en aquest llibre que al de’n Tom Sawyer, potser perquè és una novel·la més ambiciosa. Potser, també, perquè alguns dels recursos de l’argument es recolzen molt a les convencions socials, o potser literàries, de l’època, i avui ens semblen ingènues o poc realistes (Alguns exemples: Davant del realisme del retrat de la majoria de personatges de la novel·la, en Jim, el protagonista de color, està més a prop de la caricatura. O el funcionament d’algunes de les estafes en les que en Huck i en Jim es veuen implicats tendeixen a ser una mica inversemblants). Això, afegit a que no és una novel·la especialment fàcil i a la dificultat que m’ha plantejat l’anglès de la novel·la, extraordinàriament col·loquial, ha fet que la seva lectura em demanés un esforç més gran de l’habitual, però els beneficis han estat enormes. Possiblement es tracti d’una de les novel·les més conmovedores que he llegit. Potser el que més em sobta és el canvi de to brusc durant el tram final de la novel·la, a partir de l’aparició d’un personatge inesperat (per mi). Al llarg dels darrers capítols la narració es transforma en una comèdia delirant sense aturador, un seguit de disbarats al mateix temps divertidíssims i capaços de posar dels nervis al lector més equànime, fins a arribar a un final explosiu molt satisfactori.

Certament, no li faig justícia. M’ha costat molt escriure aquesta ressenya i encara no n’estic del tot satisfet, però amb el que us heu de quedar és que es tracta d’un Clàssic amb majúscules, dels grossos, dels que val la pena llegir. Així que vinga, a què espereu?

Cinc de cinc estrelles, evidentment.

To promise not to do a thing is the surest way in the world to make a body want to go and do that very thing.

Gràcies en bona mesura a la sèrie de dibuixos que emetien a la televisió quan jo era un nen, en Tom Sawyer és un d’aquells personatges, d’estatura gairebé mítica, que sempre he tingut present sense haver llegit el llibre en el que es basava la sèrie. En Mark Twain, a més, ha passat a la història com un dels fundadors de la novel·la americana moderna i molts consideren que el llibre que va dedicar a en Huckleberry Finn, molts anys després d’haver escrit les aventures de Tom Sawyer, és una de les obres mestres de la narrativa contemporànea. Darrerament estic mirant de reduir la meva ignorància respecte als clàssics de la literatura (sempre i quan els pugui llegir en versió original, per bé que això pogui reduir la “universalitat” del meu propòsit) i The Adventures of Tom Sawyer i Adventures of Huckleberry Finn són dos dels llibres que vull llegir. Acabat el primer, anem per la ressenya.
Les aventures de’n Tom Sawyer donen peu a un dels llibres més divertits que he llegit i s’han convertit inmediatament en un dels meus referents en literatura juvenil. La ironia de’n Mark Twain està a l’alçada de la llegenda i fa difícil contenir el somriure que no fa més que intentar treure el cap durant la lectura. Al seu Canon de la Literatura Juvenil, Vicenç Pagès esmentava Les Aventures de Tom Sawyer afirmant que “recupera l’esperit de l’infantesa”. Cal llegir el llibre per adonar-se de l’enorme exactitud d’aquesta afirmació, fins al punt que em resulta difícil pensar en un altre llibre que aconsegueixi millor aquest objectiu. No tots els llibres tenen ànima, però aquest en té una de ben viva i de caràcter trapella. En Tom Sawyer trascendeix els límits del personatge i esdevé un arquetip, un símbol que sacseja records i sensacions que un dia, corrent pels carrers del poble dels avis, vam tenir.
Tot i no ser, ni de tros, un llibre lent, la progressió de la trama es produeix a travès d’una successió d’escenes i arcs argumentals només relativament connectats entre si, malgrat existir un aspecte concret de la trama particularment sinistre que desapareix durant bona part de la novel·la per reaparéixer més endavant i permetre un final d’impacte. Malgrat aquesta laxitud argumental aquest és un llibre de personatges, i aquests travessen suficients moments de crisi i de creixement (d’efectes menys que més persistents, però) per donar-li al llibre una consistència que no veu mai massa amenaçada la seva integritat, tot i que jo hagués agraït una mica més de continuïtat. Amb una escepció molt concreta (Compte! Dono detalls de l’argument! Llestos? Endavant: Ho sento, no em crec de cap de les maneres que la reaparició de’n Tom, en Huck i en Joe Harper després de que tothom els donés per morts no tingui conseqüències…) les escenes són emocionants i creïbles. Hi ha altres detalls (com tusten els professors als nens, l’acceptació acrítica de l’esclavatge, etc…) que poden ferir la nostra sensibilitat contemporània, però no em sembla que demanar un esforç de contextualització sigui demanar massa per poder fruir d’aquesta novel·la.
Aquest és un llibre que qualsevol aficionat a la literatura hauria de llegir. És un d’aquells clàssics als que no se’ls pot discutir la legitimitat. He dubtat molt si donar-li 4 o 5 estrelles de les 5 que permet Goodreads. Al final i sense molta seguretat he optat per donar-li 4 estrelles per la falta de continuïtat i alguna exigència a la meva credulitat que he considerat excessiva. Ara tinc moltes expectatives envers el llibre del Huckleberry Finn (sí. Ho se. Les expectatives mai són bones). L’opinió convencional és que és una obra superior, tot i que l’opinió personal dels dos amics que conec que l’han llegit diu tot el contrari. Ja veurem.
P.S. La versió digital d’aquest llibre està llibre disponible de forma lliure perquè els seus drets d’autor ja han caducat. Als següents links podeu trobar les seves versió en anglès i en català en la traducció de Josep Carner. Segurament una traducció catalana més contemporània no faria nosa, com la de Maria Antònia Oliver a La Galera. I mireu quina edició més bonica dels llibres de Tom Sawyer i Huckleberry Finn ara que s’acosten reis!

P.S. 2. Junt amb el hobbit, aquest és un llibre que guardo per llegir-li a la meva filla en veu alta quan sigui més gran.

To promise not to do a thing is the surest way in the world to make a body want to go and do that very thing.

Gràcies en bona mesura a la sèrie de dibuixos que emetien a la televisió quan jo era un nen, en Tom Sawyer és un d’aquells personatges, d’estatura gairebé mítica, que sempre he tingut present sense haver llegit el llibre en el que es basava la sèrie. En Mark Twain, a més, ha passat a la història com un dels fundadors de la novel·la americana moderna i molts consideren que el llibre que va dedicar a en Huckleberry Finn, molts anys després d’haver escrit les aventures de Tom Sawyer, és una de les obres mestres de la narrativa contemporànea. Darrerament estic mirant de reduir la meva ignorància respecte als clàssics de la literatura (sempre i quan els pugui llegir en versió original, per bé que això pogui reduir la “universalitat” del meu propòsit) i The Adventures of Tom Sawyer i Adventures of Huckleberry Finn són dos dels llibres que vull llegir. Acabat el primer, anem per la ressenya.

Les aventures de’n Tom Sawyer donen peu a un dels llibres més divertits que he llegit i s’han convertit inmediatament en un dels meus referents en literatura juvenil. La ironia de’n Mark Twain està a l’alçada de la llegenda i fa difícil contenir el somriure que no fa més que intentar treure el cap durant la lectura. Al seu Canon de la Literatura Juvenil, Vicenç Pagès esmentava Les Aventures de Tom Sawyer afirmant que “recupera l’esperit de l’infantesa”. Cal llegir el llibre per adonar-se de l’enorme exactitud d’aquesta afirmació, fins al punt que em resulta difícil pensar en un altre llibre que aconsegueixi millor aquest objectiu. No tots els llibres tenen ànima, però aquest en té una de ben viva i de caràcter trapella. En Tom Sawyer trascendeix els límits del personatge i esdevé un arquetip, un símbol que sacseja records i sensacions que un dia, corrent pels carrers del poble dels avis, vam tenir.

Tot i no ser, ni de tros, un llibre lent, la progressió de la trama es produeix a travès d’una successió d’escenes i arcs argumentals només relativament connectats entre si, malgrat existir un aspecte concret de la trama particularment sinistre que desapareix durant bona part de la novel·la per reaparéixer més endavant i permetre un final d’impacte. Malgrat aquesta laxitud argumental aquest és un llibre de personatges, i aquests travessen suficients moments de crisi i de creixement (d’efectes menys que més persistents, però) per donar-li al llibre una consistència que no veu mai massa amenaçada la seva integritat, tot i que jo hagués agraït una mica més de continuïtat. Amb una escepció molt concreta (Compte! Dono detalls de l’argument! Llestos? Endavant: Ho sento, no em crec de cap de les maneres que la reaparició de’n Tom, en Huck i en Joe Harper després de que tothom els donés per morts no tingui conseqüències…) les escenes són emocionants i creïbles. Hi ha altres detalls (com tusten els professors als nens, l’acceptació acrítica de l’esclavatge, etc…) que poden ferir la nostra sensibilitat contemporània, però no em sembla que demanar un esforç de contextualització sigui demanar massa per poder fruir d’aquesta novel·la.

Aquest és un llibre que qualsevol aficionat a la literatura hauria de llegir. És un d’aquells clàssics als que no se’ls pot discutir la legitimitat. He dubtat molt si donar-li 4 o 5 estrelles de les 5 que permet Goodreads. Al final i sense molta seguretat he optat per donar-li 4 estrelles per la falta de continuïtat i alguna exigència a la meva credulitat que he considerat excessiva. Ara tinc moltes expectatives envers el llibre del Huckleberry Finn (sí. Ho se. Les expectatives mai són bones). L’opinió convencional és que és una obra superior, tot i que l’opinió personal dels dos amics que conec que l’han llegit diu tot el contrari. Ja veurem.

P.S. La versió digital d’aquest llibre està llibre disponible de forma lliure perquè els seus drets d’autor ja han caducat. Als següents links podeu trobar les seves versió en anglès i en català en la traducció de Josep Carner. Segurament una traducció catalana més contemporània no faria nosa, com la de Maria Antònia Oliver a La Galera. I mireu quina edició més bonica dels llibres de Tom Sawyer i Huckleberry Finn ara que s’acosten reis!

P.S. 2. Junt amb el hobbit, aquest és un llibre que guardo per llegir-li a la meva filla en veu alta quan sigui més gran.